ALZHEIMER

Quan jo era infant, dels cavalls en deien “machus”,
i de cotxes (quasi) ni n’hi havia.
Les viandes es duien en carro,
i l’avió era, només, un ocell al cel.
Qui viatjava ho feia en tartana, alguns en trens fumejants,
tots acompanyats de maletes de cartó i aviram en cistelles,
i a casa els meus avis s’il·luminaven amb llum de carbur.

Ara els joves dirián:
“Allò era l’edat mitjana”

Després va venir el 600,
els cavalls mecànics van substituir al machu,
i la gasolina la força de la sang,
la carrera cap al progrés començava.

Una redundància, si em permeteu, doncs,
progressar i corre son sinònims,
el mitjà i el fi es confonen: correm per estar-nos on som.

L’evidència són els col·lapses circulatoris,
els cotxes no han parat de millorar:
Cada vegada arriben més ràpid … a l’embús.

Donat que el misatger sempre feia tard,
s’ha obtat per enviar, sol, el misatge,
la informàtica, per això, va com un llamp,
les paraules arriben abans de ser pensades
i en l’espai de una paraula hi cap el llibre sencer.

Ara l’embús no sols és en el trajecte,
també es dona al final del camí.
Ni el més “machu” es capaç d’entomar (via digital),
tot allò que li arriba,
li manquen mans.
No volies “caldu”, tres tasses.

Contagiats (si + no-) del codi binari,
els ordinadors sempre son més ràpids i ens guanyen la partida:
Ni temps ens deixen de preguntar-nos “perquè ?”

Perquè hi ha gent que s’ofega en un got d’aigua,
però escapolir-se de la riada de “mega-bits” (de l’alçada d’un tsunami),
només és a l’alçada d’alguns “jaquers” “ king sise”,
la resta de mortals…
evidentment! s’ofega!
afectats de demència, diarrea mental o coma ipnòtic,
que son les úniques armes que li queden, a la matèria gris,
davant la reculada dels sentits: enrucar-se.

Així la infantesa s’allarga, idefinidament,
somiant paradisos de palla
en pessebres de pantalla
tàctil, mentre la reflexió agonitza

La senectut, per dur la contra, esdevé precoç
oblida allò que solia,
i del RAM en fa una toia,
on encasquetar-se el barret.

I la resta? Es posen banyes, pobrets,
es fan passar per suecs,
total: la repressió perd sentit,
si un no sap perquè se’l castiga,
la memòria sempre ha estat selectiva

“Aquells que no s’adonen dels seus actes
no poden ser culpables” – al·lega l’advocat,
de tant irresponsable

Al final, el carrer és ple de zombis,
que toquen botons,
amb el seus munyons,
en lloc de tocar-se els collons.

La carrera, qui la guanya?
Els ordinadors.
Ho saben tot de nosaltres,
que ja només ens fem palles,
a través de les pantalles,
tactils.

I quan ens acabem d’escorre…
Ens ho haurem fet a sobre.
El que no recordo és què.

Compártelo

Compártelo

Compártelo

Compártelo